– Kirguizstan!- Cridava eufòric en Nurlan, tot brandant els punys enlaire i amb un deix d’orgull a la cara.

Com més fort bufava el vent, més trons ressonaven i més aigua espetegava sobre la lona de la iurta, més reien els dos pastors. Semblava no importar-los que tot pogués sortir volant pels aires. Més aviat, es divertien amb nosaltres, que els miràvem encara descol·locats, asseguts a la catifa, xops com polls i descalços.

La tercera tempesta del dia ens havia agafat de ple, quan ja havíem sobreviscut a les esfereïdores inclemències nocturnes i matinals, i havíem abandonat el sopluig de la nostra tenda, pensant que ja hauria passat el pitjor.

Just era la quarta jornada de viatge. Havíem deixat enrere la capital, Bixkek, i havíem necessitat dos dies per coronar el primer pas de 3000 m, el cèlebre Kegeti Ashuu, el coll de muntanya que els aficionats al ciclisme coneixem per la seva duresa*. Començàvem a prendre el pols a la gent, a vegades curiosa, a vegades indiferent; a l’alfabet ciríl·lic i a la fonètica del kirguís; apreníem a detectar les botigues de menjar (magazín); descobríem la facilitat d’acampar vora els rius; a reconèixer els ocells que ens distreien del pedaleig… però encara no coneixíem l’altra cara del país, tant famosa com temuda: les tempestes.

Així que, havent superat la prova de foc inicial, i poc després de delectar-nos amb la panoràmica que ens oferien les primeres glaceres que albiràvem, tot baixant per una vall de postal, de prats verds i regada per rius sinuosos, el cel ens va tornar a caure a sobre amb una violència insospitada.

Encara no havíem tingut temps de reaccionar que de lluny vam veure una iurta, i un home que, des de la porta estant, gesticulava amb la mà perquè ens hi dirigíssim, era en Nurlan i el seu somriure infinit.

Un cop a dins, també amb gestos, ell i els altres dos pastors, amb qui compartia casa i ramat, ens van fer espai i ens van oferir el lloc d’honor a la taula: el cantó oposat a la porta, no sense abans fer-nos descalçar per poder trepitjar les catifes que cobrien la terra. Només llavors, el te va començar a córrer per les tasses desparellades que ens van servir, en senyal de benvinguda.

Quan s’apropava el vespre i la pluja no cessava, vam entendre que ens permetien dormir amb ells. Els vam ensenyar els nostres matalassos i els lleugers sacs de ploma, mostrant que anàvem equipats, que no els seríem una molèstia. El més cepat de tots, va palpar les teles, i amb una barreja de menyspreu i compassió, ens va llençar a sobre quatre quilos de mantes feixugues, assentint amb satisfacció.

L’endemà, les muntanyes es van llevar ben enfarinades, i el dia, emboirat i ploraner. Vam esperar una petita finestra per acomiadar-nos amb la mà al cor, abans de seguir el nostre camí.

A mesura que davallàvem per la ufanosa vall, el temps s’anava amansint, i els encontres amb altres cicles se succeïen. Deixàvem enrere el fred i el verd de les muntanyes per entrar en un paisatge antagònic: el fabulós canó de Suusamyr, vermell i àrid, que s’obria pas entre parets vertiginoses, i on descobriríem els primers vestigis de la cultura kirguís, en forma de mausoleus dedicats a herois i cementiris que, de lluny, semblaven poblets de tova en miniatura. A cada caseta hi descansaven difunts, sota l’estela protectora de les mitges llunes, que coronaven les cúspides o els quatre vents.

Tres dies més tard, arribàvem al concorregut llac de Song-Köl, d’origen glacial i recollit entre serralades en un altiplà també a 3000 m. Era el segon més gran del país, i estava bastament rodejat de jailoo (pastures d’estiu), només habitades pels nòmades i els seus ramats durant els mesos de bonança. Vora el llac, diversos campaments alçaven les seves iurtes per hostatjar als visitants que volguessin gaudir del paratge. Era una immensa zona d’esbarjo, tant per locals com per turistes, rica en aus, bestiar, flor de neu i tradicions. Vam ser afortunats, i després d’una més que exigent pujada per sortejar les muntanyes que l’encerclaven, començava a disputar-se una exhibició d’alguns ancestrals jocs nòmades, que eren una forma entretinguda a través de la qual joves i homes s’entrenaven en l’art de la guerra. Proves de força i de destresa cavalcant, a més de dominar la falconeria, la caça o l’estratègia.

Per torns, adolescents i homes (sempre homes) es retien per superar les diferents competicions: alysh (lluita lliure amb cinturó), er enish (lluita lliure a cavall), tiyin enmei (que consistia a recollir del terra unes petites bossetes muntats a cavall a gran velocitat) i l’aclamat i perillós kok-boru, on els genets es disputaven el cadàver d’una cabra decapitada (sí, heu llegit bé). Primer, havien d’aconseguir arreplegar-la del terra (sense desmuntar) i guanyava qui era capaç de mantenir-la fins a dipositar-la, tot cavalcant, en un cercle dibuixat a terra, a l’altra punta de l’il·limitat terreny de joc. Mentrestant, al genet posseïdor del trofeu, li calia batallar per evitar que els altres jugadors li furtessin abans d’assolir la fita. Si ens despistàvem, podíem acabar aixafats enmig d’una melé d’equins enarborats i amb les bicis fetes miques. En Gant (nom que significa feliç en kirguís) ens explicava que havien hagut de lamentar alguna mort ocasionalment, mentre m’oferia el seu abric de pells, calent i pesat, per reconfortar-me, el temps amenaçava de tornar a fer-nos la murga. Per sort, enmig de l’espectacle vam conèixer una parella d’Alacant, en Jorge i la Laura, que viatjaven des de feia mesos amb furgoneta, i ens acolliren per passar una agradable vetllada.

Al matí següent, abandonàvem el llac per un camí d’una bellesa i vistes excepcionals, zigzaguejant per la falda del coll de Moldo, custodiat per cascades i boscos esvelts, els primers que vèiem.

Seguíem la ruta cap al següent pas de muntanya, el MELS Ashuu, fent parada abans a la ciutat de Baetov, on podríem aprovisionar-nos i descansar en un més que modest hotel. Va ser en aquesta tranquil·la vila on vam prendre consciència de la magnitud de les dimensions del país. Els carrers (gairebé mai asfaltats) eren literalment quilomètrics, malgrat que comptaven amb poques cases a cada illa. Les cases, tot i que eren humils, disposaven d’àmplies finques al voltant, per conrear hort, guardar bestiar i gallines o per plantar fruiters i bardisses que proveïen la matèria primera de les melmelades casolanes. Això, transformava les distàncies entre els comerços i els allotjaments (gairebé mai cèntrics) en llargues caminades ineludibles, que ens convertien en el blanc preferit de la mainada, sempre saludant-nos amb un hello, per molt que insistíssim amb el seu propi salam. També vam confirmar que el país està en plena efervescència turística, i malgrat els talls de subministrament elèctric que patia la ciutat, el govern s’afanyava a asfaltar totes les connexions. Egoistament, ens sentíem afortunats de, potser, ser els darrers ciclistes que pedalaríem tranquils per alguns dels camins polsegosos que unien pobles i valls, abans de ser definitivament envaïts per turismes 4×4.

Amb les alforges plenes i descansats, encaràvem l’ascens al MELS (el nom soviètic amb què es va batejar el coll, en referència a Marx, Engels, Lenin i Stalin). La seva duresa recompensava tot l’esforç i ens anava revelant un paisatge divers a mesura que anàvem guanyant alçada: els sòls àrids amb els seus espectaculars canons d’argila roja, llargs, amples i profunds al vessant nord, oberts com ferides que esquinçaven la terra; terrenys càrstics, de pastura i pedres blanques culminant el cim; o les valls ocres de turons suaus i arrodonits al seu descens. Vam descansar vora l’únic rierol que vàrem trobar en tota jornada, rodejats de llodrigueres i xisclets de marmota, que abundaven arreu, i ens preparàvem per emprendre la part més remota del trajecte, sense saber que el destí ens reservava uns altres plans…

La ruta seguia cap a l’enclavament històric de Tash Rabat, caravanserai únic pel seu bon estat de conservació i rehabilitació, reminiscència de l’antiga activitat mercadera i testimoni de la famosa ruta de la seda. Lloc de descans i culte, hauria servit de protecció de les caravanes que anaven o venien de la Xina, per la proximitat amb la frontera, oferint resguard del clima i dels assalts, des d’abans dels temps de Genguis Kan.

Si valia la pena desviar-se per visitar-lo, no ho sabrem, ja que poc abans d’arribar al trencall, la bicicleta de l’Òscar va patir una greu avaria que no podíem solucionar. Afortunadament, estàvem vora la carretera principal que unia el pas fronterer amb Narin, i en poc menys de dues hores, vam aconseguir aturar un autocar que ens duria de cap a la ciutat. En un parell de dies, amb molta imaginació, destresa d’enginyer i la col·laboració d’en Max, un home jove que va fer l’impossible per mobilitzar a tot el basar, l’Òscar va aconseguir fabricar una peça de substitució que ens permetria seguir el camí.

La ciutat, humil, senzilla i d’aire soviètic, estava esventrada per obres i untada de quitrà fresc. Ens va oferir un descans peculiar: era el centre neuràlgic de turistes d’arreu del món. Hi feien parada abans de continuar enllaçant excursions que els duguessin als diversos atractius naturals de la zona. Magra en allotjaments, comptava amb alguns hostals d’ambient juvenil i escassos restaurants on poder brindar amb cervesa per la victòria sobre l’avaria. Al capvespre, ressonava l’adhan, la crida a l’oració, mentre passejàvem per l’avinguda Lenin, un contrast cultural i religiós que encara em costava assimilar.

Per no temptar massa a la sort, vàrem replanificar el recorregut, evitant endinsar-nos excessivament a zones remotes. Si la reparació fallava, ens arriscàvem a no trobar cap mitjà de socors.

Així doncs, vam enfilar-nos a la vall del riu homònim, per entrar en una regió que ens recordava als Alps, rodejada de boscos de pícees, una espècie d’avets frondosos de fins a més de 30 metres d’alçada. El riu, d’aigües terroses, baixava furient, i els vells ponts de fusta per creuar-lo feien feredat. Ens dirigíem a l’altiplà d’Arabel, però abans d’arribar-hi, faríem un rodeig per altres regions, que desvelaven nous paratges fascinadors, com la inabastable estepa que s’amagava darrere del pas de Semiz-Bel, els primers ramats de iacs, i tot això sense mencionar el tracte amabilíssim i càlid que rebíem a les cases d’hostalatge on dormíem quan fèiem nit en algun poblet. Descobríem paisatges i el gust de la gastronomia local: lagman (fideus), plov (arròs), kompot (infusió freda de mel i de les herbes que perfumaven els camins), manti (crestes d’estil asiàtic), ashlyan-fu (fideus d’arròs)… Tot acompanyat de l’omnipresent nan, el pa: pla, rodó i de vores gruixudes; o anomenat lepeshka quan s’elabora curosament amb tot de decoracions, elevant-lo quasi a una peça d’art.

L’idioma, en aquestes contrades poc habituades al turisme, continuava sent una barrera, però amb els dies, aprenent quatre paraules i costums locals, manegant-nos bé compartint fotos i mapes, les interaccions anaven guanyant dinamisme i efectivitat.

Empreníem l’ascens a Arabel per la impressionant vall de Barskoon, que també començava a asfaltar-se, facilitant la tasca de la dotzena de camions que, puntualment cada dia, emprenien el feixuc trajecte per abastir de combustible un dels motors econòmics més grans del país: la mina d’or de Kumtor. Veure’ls avançar en sincronia, prenent l’enèsim revolt del camí que s’enfilava fins a 3800 m, era com contemplar un vals a quatre rodes. La vall era l’equivalent del nostre Sant Maurici, plena de locals que hi anaven a passar el cap de setmana. Es retrataven amb la família davant els salts d’aigua, fien pícnics als jailoos, i es fotografiaven orgullosos amb l’estàtua commemorativa de l’heroic astronauta Iuri Gagarin, el primer home que viatjà a l’espai i que, retronat del periple, va visitar aquell indret, entre d’altres del Kirguizstan.

Coronar el coll que els camions feien diàriament, ens va costar un parell de jornades, i per fi, arribaríem al planell d’Arabel, on ens rebria un paisatge glacial. Muntanyes de neus perpètues banyades en llacs esmaragda, s’estenien fins on arribava la vista, però un vent gèlid i potent, ens animava a no entretenir-nos més del compte. El camí, unes hores més tard, es convertia en res més que un prat, herbei i boterut, només apte per les cabres i els pastors, que ens miraven amb sorpresa. Necessitàvem descansar i acampàrem vora d’un llac o s’hi emmirallaven les glaceres, resguardats rere un incipient turonet. L’endemà, la ruta seguia per un terreny delicat: tarteres, esllavissades i baixades d’infart ens portarien a la calmada bellesa de la vall de Juuku, regada per infinitat de rierols serpentejants que jugaven a entrellaçar-se amb el camí, una vall alpina i frondosa a la capçalera, i que esdevenia un canó de parets vermelles i erosionades com un emmental quan moria.

Encaràvem el tram final de la ruta: ens endinsaríem a la regió del massís del Tian Shan, les Muntanyes Celestials, que donaven nom a la ruta que seguíem, i d’on emergia el Kan Thengri, un cim de 7000 m, vèrtex fronterer entre la Xina, el Kirguizstan i el Kazakhstan; en una volta de sis dies amb inici i final a Karakol, la ciutat on acabaria el nostre viatge.

L’última incursió a les muntanyes enllaçava tres valls: la primera, Turgen, una altra vall glacial de manual, boscosa, herbeia i ampla, banyada pel sol i un riu que s’amansia als prats més alts; després, Saryjaz, més salvatge i remota, un trencacames pedregós que ens va deixar exhausts, però amb unes de les millors panoràmiques de tot el viatge, contemplant els gegants de gel a l’horitzó; i, finalment, Karkira, basta i mansa vall de pastures on l’avanç de l’asfalt ja havia començat a engolir-la des de l’extrem nord. Com totes, estava esquitxada de iurtes, vells contenidors de mercaderies i vagons de tren reconvertits en magatzems o resguards d’emergència, que sempre et feien preguntar com carai havien fet cap fins als llocs més remots.

Amb el que no comptàvem era que, de nou, hauríem de menester refugiar-nos a casa d’altres pastors. Una tempesta, seguida d’una intensa nevada, ens va engolir quan atacàvem el primer coll. De nou, vam demanar aixopluc com vàrem poder, trucant a la porta d’una iurta, i amablement, una família ens permeté passar amb ells les tres hores que va durar el ruixat. Compartint el poc que podíem oferir (galetes i pa), la mestressa ens va obsequiar amb síndria, i com no, tot ben regat amb chai (te) calent, que anava reomplint amb freqüència. Quan la nevada va amainar, el paisatge era absolutament hivernal, i sense estar molt segurs de si podríem creuar el Chon Ashuu, cobert de neu amb els seus 3860 m, vam arrencar a pedalar, ara ja amb la roba eixuta. Els turistes que venien d’Enilxek, l’enclavament turístic a l’altre vessant, fugien del mal temps. Ens animaven i ens fotografiaven com si fóssim estrelles del futbol des de dins del confort dels seus tot terreny; i els pastors, que ja començaven a desfilar els ramats cap als fons de les valls, celebraven també amb entusiasme la culminació del nostre repte.

A mesura que ens apropàvem a la frontera kazakh, les antigues trinxeres i búnquers a banda i banda del camí, delataven la proximitat del punt final del nostre periple. Abans però, ens enduríem a la retina la imatge del sol, ponent-se sobre el majestuós Kan Thengri, el Rei del Cel. Un colós que ens acomiadava des de la distància.